AQUEST BLOC HA CANVIAT D'ADREÇA/ESTE BLOC HA CAMBIADO DE DIRECCIÓN

A PARTIR D'ARA EM PODEU TROBAR A http://cavecanemjmsilva.com/


A PARTIR DE AHORA ME PODÉIS ENCONTRAR EN http://cavecanemjmsilva.com/

El rostre imperturbable

Aquesta, aquestes millor dit, són, sens dubte, les  fotos del dia. Strauss-Kahn davant la justícia americana. Fixeu-vos en el seu rostre. No sembla la cara d’una persona espantada, ni penedida. En tot cas, molesta, emprenyada. La seva forma de seure al banc dels acusats del jutjat denota displicència, com qui espera un tràmit desagradable, però que sap de segur que passarà i tot tornarà a ser com abans. L’orgull, la “grandeur” francesa en el posat d’un dels homes més poderosos del món. Avui ja ha dormit a la presó i els propers dies els passarà a l’ombra. La pregunta que es fa tothom és aquesta: és culpable? I jo, com Mourinho, em dic “per què? per què?” Si Strauss-Kahn és responsable dels càrrecs pels quals ha estat denunciat ha comès l’error de la seva vida i tot, per un impuls irrefrenable cap a una cambrera? Hi ha qui ja parla de conspiracions, a mi em costa de creure-hi, però també soc incapaç d’entendre per què un home que podia tenir-ho tot, pot destrossar la seva vida en uns minuts. Quan veig el seu rostre impertorbable no sé si estem davant un gran cínic que fins ara pensava que tenia llicència per a tot, o una persona indignada que espera que la justícia el declari innocent. Veurem si hi ha senyals de feblesa a la seva cara durant els propers dies que puguin ser interpretades en un altre sentit. De moment, només aquesta mirada freda...   

L'habilitat de Gallardón

La figura de Ruiz Gallardón em fascina especialment. Apadrinat en el seu dia per Manuel Fraga, fill d’un dels dirigents d’Alianza Popular, l’alcalde de Madrid i etern aspirant a liderar algun dia el PP i presidir el govern de l'Estat, és un prestidigitador de la política. Ha sabut atraure sempre els votants de l’esquerra amb una imatge moderna i “cool” però sense perdre ni un dels votants tradicionals (i a Madrid n’hi ha uns quants) de la dreta. Les enquestes diuen que tornarà a governar plàcidament la capital del Regne. I no m’estranya! Qui seria capaç de reunir, en plena campanya electoral, dos expresidents del govern com Felipe González i José María Aznar, dos persones que han mostrat més d’una vegada la seva animadversió mútua, per rebre la Medalla de la ciutat de Madrid de mans de l’alcalde i prestar-se a fer-se unes quantes fotos junts “ad maiorem gloriam” del candidat del PP? És clar que els rostres d’Aznar i González ho diuen tot, somriures forçats, cara de circumstàncies, el mateix vestit fosc i el mateix color de corbata, ganes de quedar bé davant el “tot Madrid” que es va reunir ahir, festa de San Isidro, al esplendorós Palacio Cibeles, per assistir a l’acte. Cadascú mira cap una banda, davant la mirada atenta de l’autèntic triomfador de la cerimònia: Alberto Ruiz Gallardón. Si quedava algun indecís, la foto d’ahir el va acabar de convèncer.  

Per cert, algú sap perquè quan cliques al google "Ruiz Gallardón biografia" et surt una única entrada amb l'accès a una pàgina de contingut gai??

A Madrid van forts!

La lideressa del PP, presidenta de la Comunitat i aspirant a la reelecció, Esperanza Aguirre, ha plantejat una campanya molt personalista, al marge del seu partit, i sembla que té moltes possibilitats de reeditar la majoria absoluta el proper dia 22.

Hores d’ara, l’ús del Youtube és un clàssic a les campanyes, si fa molts anys un eminent expert en màrqueting polític, Robert Agranoff, de la Universitat d’Indiana, ja va constatar que sense el recurs als mitjans de comunicació no es podien guanyar unes eleccions, avui podem afirmar que sense el Youtube, les xarxes socials, Internet i en general les noves tecnologies no es pot fer una bona campanya electoral.

El vídeo electoral, però, es pot utilitzar de moltes maneres, i el PP de Madrid ha decidit fer-ne un ús variat, fins i tot contradictori. Per una banda, per constatar el que, segons ells, constitueixen les mentides del seu principal oponent, Tomás Gómez, del PSOE. Així, fan servir una imaginària màquina de la veritat, per desactivar les afirmacions que el candidat socialista va fer en el debat electoral amb Esperanza Aguirre. La pregunta que em faig és: per què no va ser la pròpia candidata popular qui va contestar en directe aquestes afirmacions? És que no tenia les respostes en aquell moment i han hagut de recórrer a un anàlisi posterior per rebatre els arguments de l’adversari? Aquí teniu el vídeo, vosaltres mateixos:

http://www.youtube.com/watch?v=qBhaAkQa9PY&feature=player_embedded#at=71

Un segon vídeo, de format més tradicional, posa èmfasi en les característiques positives de la candidata, i ho fa a partir del seu nom, de la descomposició del mateix per jugar amb els eixos de la campanya del PP. Aquí, la identificació entre programa i candidat, és total. A mi, personalment, m’agrada molt més que el primer. Prefereixo el missatge en positiu que l’atac a l’adversari, sobre tot si el candidat ja és al poder i les enquestes li són favorables. Aquí teniu l’enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=xdki9Pw0FeY&feature=player_embedded#at=25

El primer vídeo només mobilitza algun votant socialista desmotivat, el segon és un bon exemple de com plantejar, a través del vídeo, un missatge eficaç que a més representa un primer pas per l’autèntic objectiu de la lideressa: arribar algun dia, potser no gaire llunyà, a presidir el Govern de l’Estat.

La campaña del PSC a Sant Cugat

Visc a Sant Cugat del Vallès, des de fa 10 anys. Per tant, a les eleccions municipals, voto a Sant Cugat. Ja fa anys que hi governa CiU, fins fa poc amb el Lluís Recoder, que als darrers comicis va aconseguir majoria absoluta, fet que demostra la satisfacció de la gent de Sant Cugat. Ara CiU presenta una nova candidata, Mercè Conesa, fins ara tinent d’alcalde. Podria ser una oportunitat pels altres partits, en especial pel primer partit de la oposició, el PSC, que també presenta candidat nou, Ferran Villaseñor, que va guanyar les primàries contra l’aparell del seu partit. És cert que les previsions és que torni a guanyar CiU. Però la campanya del PSC a Sant Cugat és, al meu entendre, decebedora.  Un dels seus eslògans de campanya és el del cartell de la foto: “Millor sense la majoria de CiU”.

Em recorda vagament a l’esperit del “Si tu no vas, ells tornen”. És a dir, en primer lloc, esmentar a l’adversari en un eslògan és un risc innecessari i afavoreix el vot a l’altra opció. És com la publicitat comparativa, que regala minuts molt valuosos per la notorietat del competidor. Però el greu error d’aquesta campanya és donar per feta la majoria de CiU, assumir que guanyaran, acceptar la derrota del PSC i aspirar simplement a aconseguir un bon resultat que faci més complicat el govern municipal a Sant Cugat. El missatge que aquest eslògan envia als electors és terrible: “d’acord, sabem que CiU guanyarà, ara ajudeu-nos a evitar la majoria”. El conformisme en política és ineficaç. No sé qui ha dissenyat la campanya del PSC a Sant Cugat, però em jugaria uns quants euros a què CiU tornarà a governar amb una majoria molt i molt còmoda.  

Debats sí, debats no?

Som en plena campanya, municipals i autonòmiques a algunes comunitats. RTVE ha ofert als candidats dels partits polítics amb representació a les grans capitals i a les assemblees de les comunitats autònomes la possibilitat d’emetre, per ràdio o televisió (o ambdues alhora) debats electorals entre els candidats. Quin ha estat el resultat? Molt dispar, aquí el tenim:

-          Pel que fa a TVE, a Catalunya hi ha debat entre els candidats a l’Ajuntament de Barcelona, aquesta nit, dimarts, amb el format de 59” i per la Primera cadena, en desconnexió (i retransmès també per Ràdio 4). Hi haurà també debat a Canàries, dimarts 17, entre els candidats amb possibilitats de presidir aquella comunitat (RNE també el retransmetrà).

-          Pel que fa a RNE, hi haurà debats a Andalusia, però només a dos capitals, Almeria i Sevilla i no entre tots els candidats. A les altres ciutats andaluses, algun dels partits s’hi ha negat o simplement no ha contestat. A l’Aragó no hi haurà debat ni autonòmic ni municipal a Saragossa perquè PP i PSOE s’hi han negat. Sí en canvi a Osca i Terol. No hi ha acords a Astúries, ni a Balears, ni a Cantàbria, ni a les dues Castelles, tampoc a Extremadura, ni a Múrcia, ni al País Basc, ni a la Rioja, tampoc a la Comunitat Valenciana, ni a Ceuta o Melilla. Només a Galícia (municipals) i a Navarra.

La campanya permanent...i monocorde!

Els americans li diuen “permanent campaign”. És ben sabut, estem sempre en campanya. Empalmem eleccions rere eleccions i això ens dona la sensació de què sempre hi ha comicis. Els partits mantenen la tensió dels seus votants a base d’alimentar el conflicte, la discussió, el debat, de manera constant. Les enquestes també hi col·laboren. Preguntar als ciutadans a qui votaran quan falten dos o tres anys per les eleccions generals crea una imatge d’anticipació i genera ànsia per votar (això sí, només entre els molt compromesos, a una part de la població li genera indiferència). Però el que més em molesta d’aquest fenomen és la voluntat de PP i PSOE, els dos grans partits espanyols, de convertir totes les convocatòries electorals en LA MATEIXA ELECCIÓ. El bipartidisme els hi afavoreix, és clar, a tots dos; els grans diaris i mitjans de comunicació amb seu a Madrid també hi juguen; però és gairebé indecent que, ja sigui quan escollim a l’alcalde del nostre poble o ciutat, o quan es tracta de votar a les eleccions europees, o les autonòmiques, al final sembla que el que està en joc sempre és el mateix, la presidència del Govern de l’Estat.

Acaba de començar la campanya per les municipals i als parlaments d’algunes comunitats i si veus la tele et sembla que l’alternativa és Rajoy o ? (els socialistes no tenen el candidat designat, o sigui que s’ha de repartir entre ZP que marxa, Rubalcaba o Chacón o algun tapat d’última hora). Sembla que el que està en joc és el que ha de passar dintre d’un any quan de debò arribin les generals. Quina manca de respecte dels dos grans partits pels seus candidats municipals i autonòmics! Els grans lideratges i el que ells consideren important de veritat, és a dir, qui serà el proper president del Govern, és el que oculta tota la resta, i el que fa difícil als partits minoritaris treure el cap. Estem consolidant un model bipolar en política que no fa més que separar als espanyols i allunyar una part dels ciutadans de l’Estat d’aquesta Espanya uniforme que ens volen imposar. El 22 de maig hi ha eleccions, sí, però sabem tots el que es vota???

TVE i la Champions

Article de Víctor Amela a LA VANGUARDIA 11

4 de mayo.

Sergio Sauca no trabaja para vosotros

Ni sé ni me importa qué apetitos

gastronómicos, sexuales o deportivos

tiene Sergio Sauca,

periodista deportivo de TVE: son aspectos

de su intimidad que en ese ámbito

reservado deberían quedar mientras

trabaja.

Por eso durante la locución del partido

FC Barcelona-Real Madrid (martes,

la 1) pensé algo de Sergio Sauca: que

era un periodista deportivo muy poco

fino. Dicho con más precisión: un periodista

indigno de trabajar en la sección

de deportes de la televisión pública

estatal del Reino de España. Dicho

sin rodeos: un mal profesional.

Porque no le importó molestar a los

seguidores de un equipo (los barcelonistas)

poniéndose del lado de los seguidores

del otro equipo (los madridistas),

siendo unos y otros contribuyentes

españoles por igual, tributando todos

por igual para pagarle su sueldo de

periodista. Ahora mismo los barcelonistas

tienen derecho a una exención fiscal:

¿por qué sostener a una TVE que

les trata como a extranjeros en las

transmisiones futbolísticas? Sergio Sauca

- y sus analistas Eugenio Sacristán y –

Manolo Sanchís han sido muy dañinos

para la cadena pública estatal española:

si Sauca ve al Barça como un

equipo extranjero, debiera reservar esa

pájara para su intimidad, jamás dejarla

traslucir mientras trabaja (si se considera

un buen periodista deportivo).

Soy poco futbolero, pero me incomoda

oírle clamar ¡Cuidado! cuándo los

jugadores de uno de los dos equipos (el FC Barcelona) atacan la portería

del otro (el Real Madrid), y oírle locutar

menos como periodista serio que

como animador del Real Madrid ("aún

le quedan dos minutos para marcar,

puede remontar, ¡gol anulado al Real

Madrid!”, estando anulada la jugada

previa, por lo que no hubo tal gol).

Actuando así, TVE dice a una parte

de los españoles: "no trabajamos para

vosotros”, alejándolos de un patadón.

Sergio Sauca, así, perjudica gravemente

los intereses de la empresa para la

que trabaja, TVE. Por eso aplaudo la

elevación de una queja formal al respecto,

en el pleno del consejo de administración

de RTVE, por parte del consejero

(a propuesta de CiU) Josep Manuel

Silva, con el respaldo de otros

consejeros que sí entienden que deben

velar por el crédito de su empresa.

La loable profesionalidad periodística

ya conquistada por TVE en el ámbito

de la información política es aún

muy deficiente en el ámbito de la información

deportiva, empeñada

- con su madridismo -

en romper España.

Víctor-M. Amela

V I V I R

West Wing: una sèrie imprescindible  

Encara hi sou a temps, si no la heu vist mai. Correu a la FNAC o allà on sigui. Des de la primera fins a la última (la setena) temporades de la sèrie de TV creada per Aaron Sorkin són totalment imprescindibles per entendre la política als Estats Units i el món en general.http://www.nbc.com/The_West_Wing/ La vida dins de l’ala oest de la Casa Blanca està reproduïda al mil·límetre, però el que més em fascina és la capacitat que tenen els guionistes per predir esdeveniments que després han succeït realment, “mutatis mutandis”. Més que guionistes semblen futuròlegs. Quan fa uns mesos el pressupost del govern dels Estats Units corria el perill de quedar en suspens i enviar milers de treballadors públics a casa seva, pel desacord entre la presidència demòcrata i la majoria congressista republicana, ja vaig pensar en un episodi de la sèrie que narra al detall una situació calcada (en aquest cas, es produeix realment l’acomiadament massiu i la paràlisi governamental durant uns dies, fins que arriben a un acord).

També van inventar un president demòcrata provinent d’una minoria com l’Obama (a la sèrie no és negre, sinó hispà), hi ha atemptats al president i fins i tot el segrest d’una de les seves filles (esperem que això no sigui també premonitori). La sala de situació (situation room) també és idèntica. Però sobre tot hi ha un episodi en el que les forces especials eliminen, en territori estranger, el ministre de Defensa d’un país imaginari, Qumar, per col·laborar amb terroristes, que te moltes similituds amb la mort d’Ossama Bin Laden. Recordo els dubtes morals de Josh Bartlett, el president en la ficció, abans de donar la ordre d’atacar i acabar amb la vida del mandatari qumarí. Això sí, hi ha una diferència substancial, ho mantenen en secret i quan un periodista investiga i finalment ho publica esclata un escàndol, mentre que avui, als Estats Units reals, ningú no sembla plantejar-se la legitimitat moral i jurídica d’enviar un comando al Pakistan, sense coneixement del govern d’aquest país, per assassinar un home, encara que sigui el terrorista més buscat del planeta i llançar el seu cadàver al mar per evitar convertir el seu mausoleu en un lloc de peregrinació. Jo m’alegro, si és que realment és veritat, que Bin Laden ja no sigui entre nosaltres, però en aquest cas, la realitat ha superat la ficció pel que fa als mètodes expeditius del govern dels EEUU. En tot cas, reitero el meu consell, si no la heu vista, no podeu viure ni un minut més sense empassar-vos les 7 temporades de l’Ala Oest de la Casa Blanca i comparar amb el que estem vivint aquests dies.

De falses fotos i virus malignes

Ens enganyen, sempre que poden ens enganyen. Internet serveix per informar però també el fan servir per fer circular notícies falses. Ahir al matí estava a la tertúlia de Ràdio 4, a El matí a 4 bandes, amb en Toni Marín i Andreu Mayayo (http://www.rtve.es/radio/radio4/). Quan vaig arribar em van dir que les televisions ja havien emès la foto de Osama Bin Laden mort. Ho vaig veure a TV3 i també a TVE. Vàrem comentar la foto, la informació arribava al minut, s'havia d'improvisar.

Ens va semblar a tots una foto molt crua i sagnant. Jo no entenia com els nord-americans podien permetre que circulés una foto així, quin benefici en podien treure? Poc després d'acabar la tertúlia ens varen informar que la foto era un muntatge. I no només això, molta gent va fer servir el reclam de la foto per introduir virus malignes a Internet, aprofitant l'interès mundial de la notícia, com podeu seguir en aquest enllaç:
http://www.idg.es/pcworldtech/Oleada-de-virus_-estafas-y-malware-por-la-muerte-d/doc109189-actualidad.htm

Enteneu per què aquest bloc es diu "cave canem"? Hem de estar amatents, no ens deixem enganyar, quan ens despistem ens la colen doblada, com diuen a Madrid.