Un casament "made in Britain"

Estic seguint a estones el casament del príncep Guillem amb la Cate Middleton per la BBC i TVE. Un casament reial és un espectacle televisiu de primer ordre, el cerimonial, el protocol són magnificats per la televisió fins a extrems insospitats. L'arribada dels convidats, el recorregut dels vehicles fins a la Catedral de Westmintster, la cerimònia religiosa (la litúrgia d'un casament sembla escrita pel millor dels guionistes de Hollywood), els vestits i uniformes dels protagonistes... Tot conforma un extraordinari programa de televisió capaç de generar milions d'espectadors a tot el món. Però hi ha un detall que, no per inesperat, m'ha cridat l'atenció. Tots els cotxes que apareixen a la retransmissió són Made in Britain: Jaguar, Range Rover, Rolls Royce, Bentley...només falta l'Aston Martin de James Bond! La retransmissió es converteix aleshores en un impagable espot de la indústria automobilística de la Gran Bretanya. Em costa d'imaginar una boda reial espanyola a base de Seat Toledo i Ibiza per acompanyar els convidats! L'imperi britànic lluint amb tot el seu esplendor!! 

Cantàbria, aldea gal·la

La comunitat de Cantàbria va ser la única de l'Estat on ahir no van poder veure (legalment) el partit de la Champions entre Madrid i Barça. Per què? Doncs, per què la retransmissió d'ahir la feia la FORTA (l'associació que agrupa les teles autonòmiques de tot Espanya) i a Cantàbria no tenen televisió autonòmica. El seu president, Miguel Angel Revilla, habitual de la Nòria i Buenafuente, que demana un taxi quan visita la Moncloa, va dir fa un temps que no hi havia diners per una tele, que costa el mateix que 200 carreteres i només serveix per fer propaganda (i la propaganda de la seva fantàstica terra ja la fa ell mateix, repartint sobaos allà on va). Per una banda, la mesura li honora, i és cert que moltes teles autonòmiques només han servit per fer política en favor del govern de torn (és el problema del cafè per a tots!). Però, per una altra, que per veure l'extraordinari gol de Messi (el segon) d'ahir, els habitants de Santillana o de San Vicente de la Barquera només tinguessin el recurs de viatjar al País Basc o a Astúries, o piratejar per internet alguna d'aquestes webs que donen el partit de franc (però que al final no hi veus res de res) no deixa de ser una pena. Pel que fa la Champions, Cantàbria és com l'aldea gal·la d'Astèrix (que per cert, no té nom), l'única que resistia a l'invasor envoltada de campaments romans. En un món global com el nostre, no deixa de tenir la seva gràcia. Això sí, la tornada del partit, dimarts que ve, per la 1 de TVE, i per tota Espanya, sense excepcions.

Tintín, racista???

En primer lloc, permeteu-me una confessió: soc tintinaire, o tintinòfil, o fins i tot tintinòleg i com diria l'Albert Algoud (extraordinari el seu llibre Tintinolatrie) tintinòlatra. La meva passió per Les Aventures de Tintín en va portar cap al periodisme i la comunicació, com a tants d'altres. De petit devorava els llibres així que sortien (quin privilegi poder assistir al naixement d'una nova aventura, quan encara vivia l'Hergé). Tinc la casa plena de trastos, pòsters, gadgets, i sobre tot una bona biblioteca sobre l'univers tintinesc. El clauer del meu cotxe és una reproducció del fetitxe de l'Orella Escapçada i soc el soci 108 de l'associació catalana de tintinaires (www.1001.cat, abans tintincat). Dit això, ningú podrà demanar-me objectivitat, però cada cop (no és el primer ni serà l'últim) que algú demana la  prohibició de Tintín al Congo per racista em poso dels nervis. Ara és un ciutadà congolès, Bienvenu Mbutu Mondondo, el que demana la retirada i al setembre es celebrarà un judici a Brussel·les per resoldre la seva petició. I no nego la major, el llibre és racista i ens mostra els ciutadans del Congo com a sers inferiors i sotmesos a la voluntat de l'home blanc. Del que estic en contra és de prohibir llibres. Em recorda el Fahrenheit 451 de Bradbury i la peli de Truffaut sobre la obsessió d'un govern per cremar llibres per evitar que les persones pensin. Tintin en el Congo és producte d'una època i d'unes circumstàncies històriques que no podem amagar, encara que ens desagradin (el colonialisme belga al Congo va ser dels més vergonyosos), i la evolució posterior d'Hergé concretada en el conjunt de la seva obra explica i justifica els seus inicis. Tintín és un heroi contra el mal, contra els corruptes i els delinqüents, sempre defensa als febles i els valors que transmet són globalment molt positius pels nens i adolescents. Prohibir el Congo seria com prohibir la Bíblia (plena d'històries d'incestos, violacions i tota mena d'episodis políticament incorrectes), l'Alcorà o una gran part de la literatura universal. La lectura d'aquest llibre per un nen és totalment innòcua, i sempre ens ofereix una bona oportunitat per explicar-li una etapa lamentable de la història d'Occident al segle XX, com va ser la del colonialisme africà, fet que va provocar la situació de misèria en que es troba una part important d'aquell continent i que, en el fons, és un dels motius que provoquen les revoltes que ara estan vivint molts d'aquells països. Però pel que fa als llibres, jo m’apunto al lema de maig del 68, "prohibit prohibir".

HEROIS

Ahir vaig veure Herois, de Pau Freixes (amb guió del supervendes del Sant Jordi, Albert Espinosa) a TV3. No vaig poder anar al cine quan la van estrenar fa uns mesos, i ahir vaig gaudir d'aquesta petita joia fílmica amb els meus fills, de 8 i 10 anys. No hi ha prova més definitiva per una pel·lícula que veure-la amb nens. Si agrada a nens i adults per igual, doncs normalment es tracta d'un bon producte. És cert que té una certa tendència a buscar la complicitat de l'espectador a través dels sentiments, i alguns d'això en diuen sensibleria, a vegades és massa edulcorada i hi ha un abús de la música com a referent temporal que sovint ens distrau de la trama, però...és tan maca! És un viatge directe a la nostra infantesa, al primer amor, als primers amics, a reivindicar allò que és autèntic i que després la vida ja s'encarrega d'espatllar... 
Només una petita crítica a TV3: una pel·lícula indubtablement adreçada a tots els públics s'ha d'emetre precisament l’últim dia de vacances!!! Als meus fills els hi ha costat molt aixecar-se aquest matí per anar a l'escola, però l'experiència sens dubte s’ho va valdre! 

Escupiré sobre vuestra tumba

Vaig conèixer en Quim Monzó fa tres anys, als premis Continuarà de TVE a Sant Cugat. Varem mantenir una conversa molt interessant a propòsit dels horaris espanyols (i catalans, en això no som diferents), i al voltant d'una de les seves obsessions: la puntualitat i la necessitat d'homologar-nos a la resta d'Europa (dinar a les 12-13, sopar a les 19, tancar les empreses cap a les 17-18), tot i que em sembla que és una batalla perduda. En Monzó escriu avui a la Vanguardia sobre el (mal) costum d’escopir, especialment entre els futbolistes. (http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20110420/54142015479/de-escupiduras-y-flemas.html) A l’article cita una de les meves novel·les favorites, “Escupiré sobre vuestra tumba”, del francès Boris Vian que en aquella època (1946) signava amb el pseudònim de Vernon Sullivan. El llibre va ser fins i tot prohibit als Estats Units per pornogràfic i immoral, i el seu autor va ser condemnat per ultratge a la moral i els bons costums. Sens dubte és un dels llibres més durs que he llegit mai. Explica la història de Lee Anderson, un negre que arriba a un poble ple de joves ansiosos d'alcohol i sexe. Lee treballa com a bibliotecari però oculta un secret: l'única raó per la qual està allà és per venjar la mort del seu germà, que va morir linxat i penjat per haver-se enamorat d'una dona blanca. És sens dubte la obra més violenta de Boris Vian, però el seu objectiu era denunciar el racisme i les condicions precàries dels negres a moltes zones dels Estats Units. Si esteu preparats per les fortes emocions i encara no l’heu llegida, no deixeu de fer-ho.

Recuperem la dignitat periodística!

Tradicionalment, les rodes de premsa postpartit s'havien convertit en una rutina monòtona i plena de mediocritat. En general, les rodes de premsa no estan de moda, ni en l'esport ni a la política. Aquest costum de fer rodes de premsa sense preguntes (!!) molt habitual en els polítics, o preguntar obvietats i respondre a la vegada que es formula la pregunta ("ha estat un partit molt complicat, no?"), o el "súmmum" de les rodes de premsa, que és comparèixer i restar en silenci, com va fer José Mourinho abans del darrer clàssic Madrid-Barça i deixar que fos el seu ajudant qui respongués, o exercir directament la censura i seleccionar qui pot preguntar i qui no, com va fer el mateix Mourinho després del partit, castigant als periodistes que havien marxat el dia abans en protesta per la seva actitud de no fer declaracions... Tot plegat ha convertit les rodes de premsa en paròdies. Però hi ha un fet que està canviant de manera definitiva les rodes de premsa i que avui destaca el mestre Jordi Balló a La Vanguardia ("Rueda de prensa en la Casa Blanca, suplement Vivir, pàgina 11). Des de la generalització de la TDT, els canals temàtics busquen una quota més gran a les audiències, i els canals especialitzats en esports comencen els seus programes especials sobre els grans partits quan acaben les retransmissions de les cadenes propietàries dels drets, i una de les novetats és que emeten en directe les rodes de premsa (a Catalunya es poden seguir a Barça TV o a Marca TV). D'aquesta manera, les rodes de premsa, com diu el Jordi Ballò, han deixat de ser un mitjà per establir opinions per publicar a la xarxa o a la premsa escrita del dia següent i s'han convertit en un acte comunicatiu per si mateixes. Mourinho, però també Guardiola, són conscients d'aquest canvi i preparen amb minuciositat aquestes compareixences buscant marcar l'agenda o assenyalar el que els americans coneixen com "the line of the day", és a dir que vehiculen el seu missatge principal del dia a través de la roda de premsa d'abans o de després del partit. Ara només falta que els periodistes esportius també es posin a l'alçada i es preparin com Déu mana les seves preguntes, sense incloure les respostes, i potser així recuperem la dignitat d'un esdeveniment tan periodístic com una  roda de premsa. I de pas, potser els polítics prenen nota i també es deixen preguntar, encara que les preguntes siguin incòmodes.